Avui faré per primera vegada una travesia amb esquis de muntanya.
Per això m'en vaig tot sol (els meus amics no tenen equip, ... encara) a Porte Puymorens a veure què passa....
6:30 h carregem els esquis al ww Polo 1.4 de lloguer mentre m'arreglen el meu insustituible A4
I enfilo la collada de Toses fins arrivar a Puigcerdà i d'allà ....
... a Porte Puymorens, que te prou neu per esquiar però la estació encara està tancada
Preparo els esquís i la resta de l'equip
i m'ho carrego tot a l'esquena
De seguida em calço els esquís perque veig que la neu ja esta prou "esquiable"
Primeres impresions :
La pujada amb els esquís i les pells es molt mes còmode que amb les botes i els crampons.
Es un molt bon sistema per pujar muntanyes a l'hivern.
Al cap d'una estona, quan em disposo a esmortzar ....
Merda!!! .... m'he deixat tot el menjar al cotxe!!!
Com que el refugi-bar de la part mitja de la estació està tancat,
trec les pells i cap a baix altre vegada
i aquí venen les primeres dificultats. Això no es tan fàcil com semblava.
Entre que els esquís son nous per a mi, que les botes son super-tobes, i que la pista sembla un camp de cols, no m'hi veig da cap ull...
No tinc clar que pasa. No se per què em costa tant encadenar girs. Al final, quasi ja al parking, m'en adono que tinc les botes en posició de caminar. Serà per això que el esquí no reaccinoava prou be?. Em quedo sense saber-ho, perque ja soc a baix altre cop.
Ara dinaré un bocata, i ....
Altre cop cap a munt.
Pujo durant quasi dues hores, esquivant zones de pedres
i fins hi tot rierols.
Arrivant quasi al limit mes alt de la estació.
A mesura que vaig pujant, no puc evitar pensar : i això com collons ho baixaré?
Després de patir una mica a la baixada, en 30 min ja soc al cotxe altre cop.
Conclusió : tinc de practicar per adaptarme a tot aquest equip tant diferent al que jo estava acostumat.
No se per quina raó s'em enganxen les cues de l'esquí a cada moment. Suposo que no faig bé la presió amb la puntera de la bota per clavar els cantells i em tiro massa cap enderrera com els novatos. A mes, les botes, al ser mes tobes, necessiten molta mes presió per aconsseguir el mateix efecte.
En fi; ja m'hi acostumaré.
Tornaré a fer practiques quan obri la estació i pugui fer baixades mes seguides. I sols després m'aventuraré a fer el Monte Perdido o l'Aneto amb esquís.
Paciencia,... que tot arrivarà.
De moment, avui acabaré el diumenge al Pas de la Casa. Però
m'en torno rapid, ...que aquí no tenen Decathlon.
Dentro de veinte años te sentirás más desilusionado por las cosas que no hiciste que por aquéllas que hiciste. Así que suelta las amarras. Navega fuera de la bahía segura. Atrapa los alisios en tus velas. Explora, Sueña, Descubre. - Mark Twain
domingo, 15 de noviembre de 2009
domingo, 8 de noviembre de 2009
MONTSSERRAT DESDE COLLBATÓ
Avui fem una sortida familiar, d'aquelles que es fan (al menys a casa meva ) només un o dos cops a l'any.
Últimament tenim una mica de mala sort. L'anterior sortida va esser un intent frustrat al Bastiments. Ens va enganxar un mal dia de primavera amb moltisima boira, fred, i calamarsa.
Avui hem aconsseguit l'bjectiu ptrincipal, arrivar a Montssertat, però tampoc ha estat fàcil.
Per començar ....
En arrivar a l'aparcament de les coves de Salnitre, no veig aquest tronc tallat a ran de terra, i li estampo el cotxe .
.... i el deixo així.
Sembla poca cosa, però ha quedat tocat el dipòsit d' aigua del neteja parabrises, el suport del capò, la llum trencada, i un cop al radiadori i algunes coses mes que em dirà el perit demà.
.... Perfecte;.... començem bé.
Però no deixarem pàs que això ens espatlli el diumenge.
Enfilem cap a munt.
Una pila de escales (L'Albert diu que 207) ens porten a la entrada de les coves de Salnitre, però deixem la visita per un altre día.
l'Albert es qui mes rapid va
Un descanset a mitja mujada
El David, no para quiet, ara una dreçera, ara cullir una flor, ara vull aigua, .....
L'Albert no diu res, no te fred ni calor, ni gana ni sed. Només amunt, amunt
La marta de tant en tant m'agafa la camara i fà algunes fotos. Li comença a agradar això de la fotografía. Potser li hem de comprar alguna camara "bona" perque no m'agafi tant la meva!!!!
El camí no te cap perdua, però arrivem a una bifurcació
per la Santa Cova o pel Camí de Sant Miquel?
Escullim el cami de Sant Miquel, que es un pel mes llarg, pero la pujada de la Santa Cova es de les bones.
Coincidim en el recorregut amb una cursa de muntanya ens fà esquivar corredors a cada instant
ens tenim de ficar al marge per no esser embestits
l'Albert s'amaga entre els matolls
Ja som quasi al pla de Sant Miquel
i fot molt de vent i fred ....
Llastima de vent, que no podem gaifir amb plenitud del paissatge que ens envolta.
Aqui ja en començem a estar mes que farts del fred i del vent
.
però per fí, ja veiem el Monestir
apa!!, ara una misa a la una, bocata rapid,
i cap a vall altre cop
ens dona temps de menjar maduixes silvestres
i la alegria de tornar al cotxe ningú la pot amagar
Últimament tenim una mica de mala sort. L'anterior sortida va esser un intent frustrat al Bastiments. Ens va enganxar un mal dia de primavera amb moltisima boira, fred, i calamarsa.
Avui hem aconsseguit l'bjectiu ptrincipal, arrivar a Montssertat, però tampoc ha estat fàcil.
Per començar ....
En arrivar a l'aparcament de les coves de Salnitre, no veig aquest tronc tallat a ran de terra, i li estampo el cotxe .
.... i el deixo així.
Sembla poca cosa, però ha quedat tocat el dipòsit d' aigua del neteja parabrises, el suport del capò, la llum trencada, i un cop al radiadori i algunes coses mes que em dirà el perit demà.
.... Perfecte;.... començem bé.
Però no deixarem pàs que això ens espatlli el diumenge.
Enfilem cap a munt.
Una pila de escales (L'Albert diu que 207) ens porten a la entrada de les coves de Salnitre, però deixem la visita per un altre día.
l'Albert es qui mes rapid va
Un descanset a mitja mujada
El David, no para quiet, ara una dreçera, ara cullir una flor, ara vull aigua, .....
L'Albert no diu res, no te fred ni calor, ni gana ni sed. Només amunt, amunt
La marta de tant en tant m'agafa la camara i fà algunes fotos. Li comença a agradar això de la fotografía. Potser li hem de comprar alguna camara "bona" perque no m'agafi tant la meva!!!!
El camí no te cap perdua, però arrivem a una bifurcació
per la Santa Cova o pel Camí de Sant Miquel?
Escullim el cami de Sant Miquel, que es un pel mes llarg, pero la pujada de la Santa Cova es de les bones.
Coincidim en el recorregut amb una cursa de muntanya ens fà esquivar corredors a cada instant
ens tenim de ficar al marge per no esser embestits
l'Albert s'amaga entre els matolls
Ja som quasi al pla de Sant Miquel
i fot molt de vent i fred ....
Llastima de vent, que no podem gaifir amb plenitud del paissatge que ens envolta.
Aqui ja en començem a estar mes que farts del fred i del vent
.
però per fí, ja veiem el Monestir
apa!!, ara una misa a la una, bocata rapid,
i cap a vall altre cop
ens dona temps de menjar maduixes silvestres
i la alegria de tornar al cotxe ningú la pot amagar
domingo, 1 de noviembre de 2009
GRA DE FAJOL: Una cresta i mes ilusions
Per a tot hi ha una primera vegada, però quan arriva, sempre et tremolen les cames...
Quan veus el que tens de fer sembla que potser no en seras capaç.
Però creiem que fem el que tenim de fer.
(Si vols que les coses canviin , no facis sempre el mateix)
Avui la cresta SE del Gra de Fajol ens espera. I no podem errar com fà 15 dies al Puig de Tirapits, que ni tan sols varem trobar la via.
S'ha de perseverar.... Com quan varem intentar l'Aneto. ( Quatre intentents en menys d'un any.
Per fi a l' ltim vam fer cim. El premi a la nostra perseverancia. )
A peu de la via, ens preparem l'equip: arnes, corda, empotradors, mosquetons, bagues .....
i després d'un parell de ensigalades, anem fent via
Mica en mica.... sense presses. Fent be la feina.
Concients de que tenim moltes hores de llum encara.
Ens anem allunyant del terra, i les cames ja no tremolen.
Cosa curiosa. Es questió de confiança en un mateix.
Provo la meva "customització" de la camara de video adaptada al casc
I funciona... vaja que si funciona.
i per fi, ... despres de 6 hores sense menjar ni beure,
el premi :
El cim del Gra de Fajol (2.708 m ) .
Sembla mentida ...
Però es veritat ...
Es un petit pas,
però per a nosaltres es molt gran.
Mentre la boira es comença a menjar la tarda,
mirem el Bastiments, i somiem amb noves escalades.
Nous reptes.
Res no ens atura, només nosaltres mateixos.
Quan veus el que tens de fer sembla que potser no en seras capaç.
Però creiem que fem el que tenim de fer.
(Si vols que les coses canviin , no facis sempre el mateix)
Avui la cresta SE del Gra de Fajol ens espera. I no podem errar com fà 15 dies al Puig de Tirapits, que ni tan sols varem trobar la via.
S'ha de perseverar.... Com quan varem intentar l'Aneto. ( Quatre intentents en menys d'un any.
Per fi a l' ltim vam fer cim. El premi a la nostra perseverancia. )
A peu de la via, ens preparem l'equip: arnes, corda, empotradors, mosquetons, bagues .....
i després d'un parell de ensigalades, anem fent via
Mica en mica.... sense presses. Fent be la feina.
Concients de que tenim moltes hores de llum encara.
Ens anem allunyant del terra, i les cames ja no tremolen.
Cosa curiosa. Es questió de confiança en un mateix.
Provo la meva "customització" de la camara de video adaptada al casc
I funciona... vaja que si funciona.
i per fi, ... despres de 6 hores sense menjar ni beure,
el premi :
El cim del Gra de Fajol (2.708 m ) .
Sembla mentida ...
Però es veritat ...
Es un petit pas,
però per a nosaltres es molt gran.
Mentre la boira es comença a menjar la tarda,
mirem el Bastiments, i somiem amb noves escalades.
Nous reptes.
Res no ens atura, només nosaltres mateixos.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)